Qui no ha parlat amb els seu amic de classe i l’hi ha dit, jo de gran jugaré al Barça, Madrid, NBA... I això queda aquí i després pot ser veritat o no. De fet quan més tard es pronuncia aquesta afirmació, més “ridícula” sembla (que no és). Aquella persona que vol ser model, guitarrista de rock,.... Són afirmacions produïdes des de la perspectiva d’aquell que vol treballar d’allò que li agrada (doncs la vocació de professors generalment s’allunya del concepte de somni infantil, que no vol dir que no es difruti amb la feina eh!!)
No obstant, retornant a la conversa dels nens sobre el futur, no apareixen frases com: per aconseguir-ho jugaré cada tarda de 17:30 a 20:30 a futbol. Si estic dins de casa faré uns tocs amb una pilota de espuma, li demanaré a la mama que em faci verdura, peix, fruita, per aconseguir una alimentació perfecta; quan sigui adolescent no veuré, no fumaré,... (anàlogament per models, guitarristes(veure Camarón i la relació Paco de Lucia amb el seu pare)....).
D’altra banda hi ha qui fa tot això i més sense reparar en que l’exès et pot destruir. L’obsessió pot fer que avorreixis, lesionis o fins i tot desvirtuïs relacions humanes. Suposo que depèn del preu que vulguis pagar.
El debat el generen persones que sense esforç toquen lo més alt (Camaron), i aquells que sense l’obsessió no ho haurien tocat (Steve Webie). I ES QUE JA S’HA DIT QUE TOT DEPÈN DEL PREU
Jordi
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario